Rolling, metal
El rodament és un procés crucial per a la producció de ganivets industrials. Què és el rodatge? Per què rodar? Comproveu-ho a continuació.
Article de: https://encyclopedia2.thefreedictionary.com/Rolling+(metalworking)
Rolling, Metal
un mitjà per formar metalls i aliatges metàl·lics que conformen la pressió comprimint els metalls entre rotllos rotatius. Els rotllos, generalment de forma cilíndrica, són llisos o amb depressions (passades) que formen ranures quan es reuneixen dos rotllos.
A causa del funcionament continu del procés, el laminat és el mètode més eficaç d’informar els elements necessaris. Durant el rodament, el metall generalment sofreix una deformació de compressió plàstica significativa que implica la destrucció de l'estructura original del formigó i la formació d'una estructura més plana i més gran; La qualitat del metall es millora així. Així, el rodament no només serveix per canviar la forma del metall, sinó també per millorar la seva estructura i propietats.
Igual que altres mètodes de formació de pressió, el rodament es basa en la ductilitat dels metalls. Es fa una distinció entre laminació calenta, freda i càlida. La majoria dels productes laminats (lingots, mercats i xapes, tubs, boles) es produeixen per laminació en calent a les primeres temperatures de 1000 a 1300 ° C per a acer, de 750 a -850 º C per a coure, de 600 a 800 º C per llautó 350 ° -400 ° C per a alumini i aliatges, 950 ° -1100 ° C per a titani i els seus aliatges, i uns 150 ° C per zinc. La laminació en fred s’utilitza principalment per produir làmines i estreps de gruix inferior a 1,5–6 mm i seccions i tubs de precisió. El laminat en calent és posteriorment laminat en fred per obtenir espais més suaus i millors propietats mecàniques. La laminació en fred també s'utilitza a causa de la dificultat de calefacció i de refrigeració ràpida dels articles. La laminació en calent, a diferència de la laminació en fred, es realitza a una temperatura una mica elevada per tal de reduir el desgast (funcionament en fred) del metall durant la deformació.
En casos especials, els metalls es roden en un buit o en una atmosfera neutra per protegir la superfície del metall de l’oxidació.

Els tres principals mètodes de laminació són el rodament longitudinal, transversal i rotatiu (inclinat). En rodaments longitudinals (figura 1, a), el metall es deforma per rotllos, normalment paral·lels entre si, que giren en direccions oposades. La fricció entre les superfícies de la paret i el metall treu el metall a través de la bretxa entre els rotlles de manera que el metall sigui deformat plàsticament. El rodament longitudinal és molt més comú que els altres dos mètodes.
El rodament transversal (figura 1, b) i el rodament rotatiu (inclinat) (figura 1, c) només s'utilitzen per tractar sòlids de revolució. Enrotllament intransversal, el metall està sotmès a un moviment de rotació respecte al seu eix i, per tant, es treballa en la direcció transversal. Si la velocitat de translació del metall és inferior a la velocitat de rotació circumferencial, el funcionament de la qual es diu és anomenat laminat transversal; si la velocitat de translació és major, l’operació s’anomena laminació longitudinal-ròtula. El rodament transversal s’utilitza per treballar les dents de l’engranatge i altres peces, i la laminació rotativa s’utilitza en la fabricació de tubs, boles, eixos i altres sòlids de revolució sense soldadura (figura 2). S'utilitza un trepant longitudinal rotatiu.

En rodaments longitudinals, l'alçada de la secció transversal del metall disminueix a mesura que el metall passa entre els rotllos, on la longitud i l'amplada augmenten (figura 3). La diferència en les altures de les seccions transversals del metall abans i després del pas entre els rotllos es denomina reducció lineal (absoluta). Δh = h0 - h1. La relació d’aquest valor amb l’octubre0 original, expressada en percentatge 100Δ / h0, s’anomena percentatge de reducció, que sol ser del 10 al 60 per cent per pas, però pot arribar a ser igual al 90 per cent. L’augment de la longitud del metall es caracteritza per la proporció de reducció: la proporció de la longitud del metall després de sortir dels rotlles a la longitud original. La deformació del metall en relació amb l’amplada de la secció transversal s’anomena propagació: la diferència entre l’amplada de la secció transversal abans i després de rodar. Ampliació de la propagació amb reducció, diàmetre del rotlle i coeficient de fricció entre l'objecte metàl·lic i la superfície dels rotllos.
L'àrea entre els rotllos on la peça de treball entra en contacte directe amb els rotllos es denomina zona de deformació; allà on es redueix el metall. Les petites regions adjacents a ambdós costats de la zona de deformació es diuen com a no contactes de deformació; en aquestes zones, el metall només està lleugerament deformat. La zona de deformació consta de dos segments principals: la zona de retard o la zona de lliscament del costat d’entrada, en la qual la velocitat del metall és inferior al component horitzontal de la velocitat circunferencial dels rodets, i la zona d’avanç o zona de lliscament del costat del lliurament, en el qual la velocitat del metall és relativament major. Per tant, la velocitat de sortida de la peça de treball dels rotlles és del 2 al 6 per cent més gran que la velocitat circumferencial dels rodets. El límit entre aquestes zones es denomina secció transversal neutra. En el retard de la zona, les forces de fricció dels rotllos que actuen sobre la peça de treball es troben en la direcció de sortida, mentre que a la zona d'avanç es troben al costat de la direcció de sortida.
La captura del metall pels rotllos i l’estabilitat del procés resulten de les forces de fricció que sorgeixen del contacte entre el metall i els rotlles. Perquè es produeixi la captura, la tangent de l'angle de la picada α: l'angle entre els radiixits dels eixos del rotllo als punts A i B (vegeu la figura 3): no ha de superar el coeficient de fricció: tan α ≤ μ. Quan no es requereixi una superfície llisa, s’afegeix la rugositat de la superfície als rotllos per augmentar l’angle de picada i, per tant, de tiratge.
A la pràctica, els angles de la picada són de 20 a 26 º en laminat en calent amb rodets llisos, de 27 º a 34 º en laminat en calent amb superfícies dentades i de 2 º a 6 º en laminació en fred amb un lubricant.
La força dels rotlles durant el rodament es determina multiplicant l'àrea de la superfície de contacte per la força específica mitjana P = F × pm. La força específica es distribueix de manera desigual a les superfícies de contacte: el màxim és a prop de la secció transversal neutra

i disminueix en les direccions d’entrada i sortida. En les bandes rodants amb una secció transversal rectangular, la superfície de contacte és calculada per la fórmula
, on r és el radi del rotlle. En laminació en fred de bandes, la zona de contacte actual és gran a causa de la compressió elàstica dels rotlles en els punts de contacte amb el metall.
La força específica mitjana, que també s'anomena estrès de càrrega normal, depèn de molts factors i pot expressar-se per la fórmula pm = n1n2n3σ. On n1 és el coeficient de l'estat d’estrès del metall, que depèn principalment de la relació de la longitud de l’arc de la picada: l’arc entre els punts A i B a la circumferència de la secció transversal del rotlle (figura 3) a el gruix i l'amplada mitjana de la banda laminada, sobre el coeficient de fricció i sobre l'estirament del metall laminat (l'estirament s'utilitza àmpliament en laminació en fred); n2 és el coeficient que explica l'efecte de la velocitat de rodatge; n3 és eficaç que explica l'efecte del funcionament en fred del metall; i σ és el punt de rendiment (resistència a la deformació) del metall a la temperatura utilitzada en el procés de laminació. El coeficient n1 és el més important i varia àmpliament: de 0,8 a 8, depenent dels factors abans esmentats. Aquest coeficient augmenta a mesura que augmenten les forces de fricció a les superfícies de contacte i disminueix el gruix de la peça. En els càlculs pràctics, n3 es pren com a 1 en laminació en calent i n2 es pren com 1 rodament d'incold.
Per als acers al carboni, la força específica mitjana es troba en el rang de 100-300 newtons per m2 (10–30 quilograms de força per mm2) en laminació en calent i en el rang de 800–1.500 newtons per m2 (80–150 quilograms per mm2) en laminació en fred. Les forces resultants dels rotlles sota les condicions més comunes de laminació es dirigeixen paral·lelament a una línia que connecta els eixos dels rotllos, és a dir, verticalment (figura 4).

La relació entre la força P i el moment M requerit per a la rotació de cada rotllo es dóna per la fórmula M = P (a + ρ), on a és el braç de la força P, que està en el rang (0,35-0,5)
, i ρ és el radi de la circumferència de fricció dels rodaments de rotllo, igual al coeficient de fricció del rodament multiplicat pel radi de la unió de rodament. La força dels rodets en filferro d’acer i bandes d’acer varia entre 200 i 1.000 kilonewtons (kN), és a dir, de 20 a 100 tones de força; La força en planxes de 2 a 2,5 m d'amplada arriba de 30 a 60 MN (entre 3.000 i 6.000 tones de força). El moment necessari per protegir els dos rotlles en filferro d’acer i petites seccions varia de 40 a 80 kN-m (de 4 a 8 tones de força-m), i el moment necessari per a les lloses rodants i els fulls amples arriba als 6.000–9.000 kN-m (600) –900 tones de força-m).

